jueves, 18 de junio de 2015

LA MÚSICA A LES LLEIS EDUCATIVES



Per visualitzar millor, feu clic sobre la imatge i amplieu-la amb el zoom (Ctrl. +/-). 


La Llei General d’Educació de 1970 va introduir la música com una assignatura més  a les escoles espanyoles, cosa que va acabar amb un llarg període en el que la música era poc més que cants patriòtics i cançons tradicionals. Però la manca de medis i personal qualificat feu que la matèria sobrevisqués durant bastants anys sota una assignatura anomenada “Història de la Música”. Amb la llei socialista del 1990 (LOGSE) es va incorporar amb èxit la música a l’ensenyament general. En pocs anys i es va produir una millora important en la cultura musical en l’àmbit escolar.

Els canvis que ha patit la orientació del govern del país de d’aleshores han provocat canvis també en les lleis d’ensenyament, fins arribar a la LOMCE (2013), amb la qual l’ensenyament musical pràcticament desapareix. Possiblement una visió massa economiscista del sistema educatiu, la seva ideologització i l’adaptació del currículum a cada Comunitat Autònoma expliquen que la música sigui ignorada a les lleis.  Així doncs, la orientació del currículum de música ha canviat tant i tantes vegades, que ha desorientat a aquells encarregats de donar-la a conèixer, principalment editorials educatives i professorat.

A la LOGSE (1990) prevalen els procediments i actituds, és a dir, la pràctica musical a l’aula per davant de l’adquisició de conceptes. La LOCE (2002)  va representar la decadència de la creativitat.  La LOE (2006)  volia conciliar les dues postures anteriors en el que respecte la orientació de la música. Però la LOMCE (2013) es marginen els ensenyaments artístics. El ministre responsable d’aquesta llei, José Ignacio Wert va dir: “Hi ha assignatures que distreuen”. L’estat es desentén de la formació musical i ho deixa en mans de les Comunitats Autònomes.

La LOMCE estableix tres tipus d’assignatures: troncals, especifiques i de lliure designació. Les primeres són obligades en tot el territori, i les altres són les que “distreuen”. En el transit de la LOE a la LOMCE la música ha deixat de ser troncal a primària i a secundària. “La LOMCE privilegia les assignatures útils i menysprea aquelles que formen les persones en la seva integritat” diu Marta Fernández cap del departament de música a Madrid. “En 15 anys de docència he vist passar diverses lleis educatives i la matèria sempre ha perdut horari i continguts”, afirma. Els professors creuen que Educació ignora les recomanacions internacionals de la UE i de la UNESCO.

Potser que la música desaparegui de les aules duran uns anys. Més tard o més d’hora, tornarà a ocupar el lloc de sempre en la formació integral de les persones, com passa als països veïns.


Extracte dels articles “La LOMCE desafina” i “La LOMCE paraula a paraula” de Daniel Sánchez Caballero (periodista i llicenciat en Història de l’Art) i de “Música i LOMCE. Punt i final?” de Lamberto del Álamo Caballero (professor de música de la ESO i autor de material educatiu per primària i ESO).

RECORREGUT AMB EXERCICIS AL PARC DE LES AIGÜES

                                                                   INTRODUCCIÓ



Aquest projecte consisteix en fer un recorregut corrent  dins el recinte del Parc de les Aigües; com a mínim mig quilòmetre i realitzar-hi diferents exercicis, treballant  tot el cos. Els exercicis basaven en: abdominals, flexions i estiraments.
Es van aconseguir aquests resultats amb l'ajuda d'una aplicació de mòvil, anomenada Runtastic, i també es van reunir unes quantes fotografíes que va fer cada grup per poder mostrar els diferents exercicis o estiraments que es poden fer dins d'un recinte públic.




RECORREGUTS






















ESTIRAMENTS



Dorsal i bíceps femural



Els deltoides


La lumbar i els bíceps femurals


                                                               Les engonals

                                                          L'esternoclidomastoïdal


EXERCICIS

Abdominals:







Flexions:


























ALBERT EINSTEIN


Albert Einstein va morir a Princeton  (Nova Jersey, Estats Units) el 18 d'abril de 1955, als 76 anys d'edat, com a conseqüència d'una hemorràgia interna causada per la ruptura d'un aneurisma aòrtic abdominal. Ell patia de coliscestitis, és a dir, una inflamació a la vesícula biliar. L'aneurisma anteriorment va estar reforçada quirúrgicament pel Dr. Rudolph Nissen al 1948. Einstein va rebutjar la cirurgia, dient: "Vull anar-me'n quan vull. És de mal gust perllongar la vida artificialment. He fet la meva part, és hora de marxar. Ho faré amb elegància."
  
Einstein va néixer el 14 de març de 1879 a Ulm (Alemanya). Va ser el creador de la teoria de la relativitat l'any 1905 i va publicar-la quan encara era un jove físic desconegut, treballador de l'Oficina de Patents de Berna. També es considera  l’inventor de la bomba atòmica, juntament amb Robert Oppenheimer.


El 1914, just abans de la Primera Guerra Mundial, torna a Alemanya i s'estableix a Berlín durant uns anys. Einstein marxa d'Alemanya a causa de l'ascens del nazisme, al 1932, i s'exilia als Estats Units, on va ensenyar a l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton.


Va guanyar el Premi Nobel de Física al 1921 per la seva explicació de l'efecte fotoelèctric i per les seves nombroses contribucions a la física teòrica. Tot i que el descobriment que el va fer mundialment famós fou la teoria de la relativitat, no va ser reconeguda com a mereixedora del Nobel.

Les seves restes van ser incinerades i les seves cendres escampades en un lloc desconegut. Abans de la incineració, el patòleg de l'Hospital de Princeton, Thomas Stoltz Harvey, li va extreure el cervell per preservar-lo, sense le permís de la família, amb l'esperança que la neurociència del futur sigui capaç de descobrir què va fer a Einstein tan intel·ligent. A la pissarra d'Einstein van quedar les equacions sense concloure per integrar les quatre forces fonamentals. 

Albert va visitar Barcelona durant sis dies, l'any 1923, convidat per l'ingenier i matemàtic Esteve Terradas. Va venir a Catalunya fa 90 anys per impulsar una comunitat científica moderna. Va fer en total 3 conferències.


Barcelona, 1923

Juntament amb Newton i Galileo, Einstein ha estat un dels físics més revolucionaris de la història, per no dir el que més. Sempre serà recordat com l'home que va canviar la trajectòria de la ciència.

L'ANY 1955 ESPANYA INGRESSA A LES NACIONS UNIDES


L'Organització de les Nacions Unides (ONU) és una organització internacional formada per 192 països independents. Es reuneixen per treballar junts a favor de la pau i la seguretat dels pobles.



Seu de l'ONU, 1955

La Guerra Freda ha canviat la manera de pensar sobre la ideologia anticomunista del Règim de Franco. Gràcies a l'admissió d'Espanya i a l'augment d'ajudes econòmiques de l'exterior han forçat al règim a un canvi de política econòmica.
L'entrada d'Espanya a l'ONU  ha estat complicada perquè és un règim dictatorial que ha donat suport al bàndol nazi durant la II Guerra Mundial.
Hi ha hagut molts intents d'Espanya per ser  reconeguda internacionalment. El suport dels Estat Units permet resoldre el que s'ha anomenat Spanish Question (la quëstió espanyola).
A Espanya governa una dictadura i Hitler té el suport espanyol, o més aviat, la lluita contra el comunisme de l'URSS, un dels principals Aliats. Els Aliats s'han reunit i han plantejat aïllar el país ibèric per acabar amb la seva dictadura.
El 9 de febrer de 1946, l'Assemblea General ha prohibit l'entrada d'Espanya, justificant-se que no tenien en vista els seus orígens, la seva naturalesa i la seva íntima associació amb els estats agressors. El 12 de desembre del mateix any es diu que el règim, ha estat imposat per la força del Poble Espanyol. L'ONU aconsella que retirin els seus representants i ambaixadors d'Espanya fins que no hi hagi canvis al país, concedint fins a un any de termini.
El 1947, amb les desconfiances entre els Estats Units i l'URSS, els nord-americans veuen que el bloqueig a Espanya només beneficia als soviètics.
Actualment, la qüestió espanyola ha tornat a sortir en assemblees, garirebé mai per al bé d'Espanya. El pas definitiu fou al 1953, quan el 27 d'agost, el règim va signar el Concordat amb el Vaticà, que suposava arreglar les relacions entre l'Església i l'Estat i, un mes més tard, finalitzà amb el denominat Pacte de Madrid amb el qual Espanya i els Estats Units milloraren les seves relacions.
Ahir 14 de desembre, l'Assemblea General de l'ONU admet 16 nous països, entre els quals Espanya, que ocupa el lloc com a membre número 65.














Espanya ingressa a l'ONU



15 de desembre 1955

miércoles, 17 de junio de 2015

"VAIG SORTIR MÉS CATALANA QUE QUAN VAIG ENTRAR"


   Per celebrar el 60è aniversari de l'escola, hem decidit mirar enrere per recordar els orígens del Roig-Tesàlia. S'han produïot desenes de canvis: pensem diferent, tenim accés a més eines d'aprenentatge i existeixen nous mitjans de comunicació. Coses que ara trobem essencials no existien abans.
    Per informar-nos millor, entrevistem a una exalumna de l'escola: Violant Aguliar. Va estar-hi set anys fins a vuitè d'EGB. Estudià filosofia i actualment treballa d'auxiliar administrativa. té una filla, la Laia. També té una germana, la Laura, que va anar al Roig-Tesàlia.
      
- Com et dius?
Violant. Yolanda quan anava al Roig, però me'l vaig traduir al català.
    
- Per què te'l vas traduir?
Perquè quan era petita em va agafar "la vena catalanista" i em vaig canviar el nom a català. El meu pare va aprofitar i se'l va canviar a Joan.

- Quants anys tens?
46.

- On vius?
Al barri de Sant Andreu.

- Tens fills?
Si, una filla, la Laia.

- De què treballes?
Sóc auxiliar administrativa. 
- Quants anys tenies quan vas entrar a l'escola?
Tenia 6 anys.

- Com vas conèixer l'escola?
Era del barri, estava just sobre casa meva.

- Què n'opinaves tu? I els teus pares?
Els meus pares estave molt convençuts perquè era un centre molt familiar.

- Quin era el sistema educatiu?
Hi havia educació infantil, E.G.B. i B.U.P.

- Portàveu uniforme?
Les noies el portàvem blau-cel, i els nois a ratlles, a part de la bata.

- En quin idioma estudiàveu?
En català i castellà.

- Quines assignatures feieu?
Història, català, castellà, plàstica, religió, naturals, matemàtiques, francès, música i gimnàstica, si no me'n deixo alguna.

- Què en destacaries de cada una?
Tot era normal, potser matemàtiques era diferent perquè a part del llibre, teníem llibretes petites amb nivells diferents.

- Explica'm quin era el plantejament de l'escola, normes, tasques, i quines conseqüències n'hi havia?
Teníem uns quaderns d'activitats que m'agradavenm molt. Quan l'acabàvem, anàvem al despaitx del director Roig i ens el revisava. Si el fèiem bé, ens donava el següent, sinó, el repetíem. No vaig rebre molts càstigs, en recordo algun com no anar al pati o quedar-te després dels horaris obligats.

- Quina diferència hi havia respecte les altres escoles?
Era una escola familiar, de barri, aquestes eren les principals diferències.

- Per què vas venir a aquesta escola?
Perquè la tenia al costat, i a més, ja tenia familiars allà.

- Com era l'edifici?
Era un edifici amb diferents aules. Petit comparat amb els altres. També hi havia un pati.

- Què era el que més t'agradava?
M'agradava tot en general: els professors, com ensenyaven...

- Quin horari feies?
L'horari era de dilluns a divendres, de 9 a 13, i de 15 a 18.

- Recordes alguns professors?
El senyor Roig, la senyoreta Mercè, la Montse i el senyor Domínguez.

- Amb quants anys vas marxar? Per què?
Als 13 anys. A l'acabar E.G.B. Preferien una escola pública.

- Què et va marcar?
Potser vaig sortir més catalana que quan vaig entrar. També recordo molt bé el dia en què el senyor Roig va morir, vam sortir tots al pati a cantar la cançó dels Adéus.

- Quin nivell vas assolir?
Era una noia que estudiava molt, així que teni un bon nivell. Me'n vaig anar de l'escola a 6è d'E.G.B.

- Què canviaries i què no?
Conservaria el vincle i milloraria l'edifici, el faria més gran o, almenys el de fa temps. I l'ensenyament, més nivell.

- Per què?
El principal d'una escola és estar content i això sí que ho tenia. Però quan vaig canviar-me d'escola, vaig notar una diferència a l'hora de tenir coneixements. Sobre les instal·lacions... En faltaven.

- Quins canvis has vist a l'escola?
Fa temps que no passo per allà, però s'ha ampliat, crec. I evidentment, ara és tot més modern.

- Per què no portes els fills a aquesta escola?
Perquè visc en un altre barri.

- Tens alguna anèdota?
M'enrecordo que cada any anàvem d'excurció a Cardedeu, perquè era la segona residència del senyor Roig, sinó recordo malament. També celebravem el seu aniversari fent una xocolatada.

- Com era el barri? Quins canvis has vist? Fèieu activitats relacionades amb el barri?
El barri era molt diferent, no tenia els parcs d'ara, ni tantes botigues, ni restaurants. Era més comercial i no havia ni la meitat de tràfic que hi ha ara.

- Segueixes en contacte amb excompanys?
Mantenia contactes abans, però fa temps que ja no. Només amb la meva millor amiga que precisament la vaig conèixer aquí.

- És cert que els anys que es passen a l'escola són els millors anys de les nostres vides?
Sí que es passen a l'escola. En el meu cas va ser a B.U.P. i C.O.U, no aquí. Però no et pensis que el Roig no m'ho passava bé!


     Després de finalitzar l'entrevista, vam ser capaços d'imaginar un Roig-Tesàlia del passat que ens semblava completament nou. Hem pogut viatjar cap enrere i veure els canvis que s'han produït per tal de conèixer els orígens de l'escola.


"A LES ALTRES ESCOLES ELS ALUMNES SOU NÚMEROS I AQUÍ NO, AQUÍ SOU PERSONES"

Als anys 50, al bell mig de la dictadura franquista, moltes coses funcionaven d'una altra manera, entre les quals l'educació.
Entrevistarem la Mili Plaza, una ex-alumna d'aquesta escola. Ens transportarà 60 anys enrere per a oferir-nos un altre punt de vista de l'escola i de l'època.


- Com es diu?
Mili Plaza.

- A què es dedica?
Dono classes de ball.

- Actualment, té alguna relació amb els companys de l'escola?
No, cap. He perdut tota relació amb els companys. Menys amb un, que a vegades trobo pel barri.

- Per què va entrar en aquesta escola?
Perquè estava molt aprop de casa meva. Acabava d'obrir i no podíem demanar consell a ningú. Com em va anar bé, els meus pares van decidir que tots els germans vindrien aquí.

- Quin era l'horari?
No ha canviat gaire. Devíem entrar sobre les 09:00 i sortir sobre les 17:30.

- Quina llengua estrangera s'estudiava?
El francès.

- Els professors us deixaven parlar català?
No. Les classes eren en castellà i no s'ensenyava el català.

- Us parlaven de l'actualitat del país?
No molt, s'aprofundia poc.

- I dels altres països d'Europa i d'arreu del món?
Tampoc en parlàvem gaire.

- Quin pes tenia l'ensenyament religiós?
Tenia el mateix pes que qualsevol altra assignatura. Però es feien excepcions quan, per exemple, un alumne treia un 4 el podien aprovar amb un 5.

- Hi havia alguna assignatura que ara no hi ha?
Sí, religió.

- I a l'inrevés?
Sí, el català.

- Ha hagut algun professor que l'ha marcat molt?
Sí, el Sr. Domínguez (matemàtiques i gramàtica) i la Núria Roig (geografia i història).

- Us imposaven càstigs estrictes? 
Sí, copiar 100-200 vegades una frase o posar-se de cara a la paret.

- I físics?
No, cap.

- Hi havia exàmens de recuperació?
No hi havia exàmens de recuperació, però sí classes de reforç per als alumnes que anaven més fluixos en diferents matèries.

- Quins factors positius i negatius li troba a aquesta escola?
Només en podria dir de positius, ja que mai no hi ha hagut cap problema.

- Tenia alguna meta a la vida?
No en tenia cap, no tenia res pensat. 

- Què pensa sobre les retallades d'avui en dia?
Que n'hi ha massa. I retallen serveis que hauríen de ser intocables.

- Ha canviat el sistema d'ensenyament? Cap a millor o pitjor?
Crec que ara és millor perquè us deixen pensar més i abans estava tot més guiat. 

- Va tenir alguna experiència dins l'escola que creu que recordarà tota la vida?
No he tingut cap experiència en concret. Però recordo que si es treia una bona nota era recompensada amb una medalla d'honor i un llacet, que variaven en mida i color segons la nota.

- Es cantava l'himne d'Espanya?
No, mai. Com a molt es resava una mica en ocasions especials. Per què l'hauríem de cantar?

- Us donaven coneixements sobre política?
No, estava prohibit.

- L'edifici de l'escola ha canviat?
Completament. Abans l'escola era únicament el que avui en dia és el menjador.

- Ha hagut algun canvi al barri?
Sí, una mica més amunt de Travessera de Gràcia, Barcelona ja es perdia. Era tot muntanya.

- Tenia confiança amb els professors?
No gaire, però amb qui més en tenia era amb la Núria.

- Els seus fills han estudiat en aquesta escola?
Sí,però un any. Però el meu marit és molt esportista i volia una escola ab més instal·lacions esportives. Però els fills de la meva germana, la Meli, sí que han estudiat aquí.

- Anàveu uniformats?
Sí, portàvem bata.

- Fins quin curs vas estar a l'escola?
Fins a acabar el batxillerat elemental.

- Creu que aquesta escola és diferent a les altres?
Sí, perquè a les altres escoles els alumnes sou números i aquí no, aquí sou persones.

- Quants anys tenia quan va entrar a l'escola?
Entre tres i quatre anys.

- Qui era per vostè el senyor Roig?
Era una persona estricte. Quan venia a classe tothom callava, però quan vaig ser ex-alumna em va insistir que fes magisteri i anés allà a fer pràctiques. En aquell moment vaig conèixer un altre Sr. Roig.


L'entrevista ha servit per a poder conèixer de primera mà algunes de les experiències viscudes durant aquella època.
Voliem saber sobre el passat de la nostra escola i el nostre barri; per comprendre'n el present i preparar-nos per al futur.

EL VOT FEMENÍ A MÈXIC


 El 3 de Juliol de 1955, per primera vegada es celebra a Mèxic l’èxit en la lluita pel dret de sufragi de la dona. El 17 d’Octubre de 1953 va aparèixer un decret que anunciava que les dones en un futur tindrien el dret a votar i a ser votades.


 A Mèxic els primers antecedents daten del 1923, al Yucatán, on es va reconèixer per primera vegada al dret de votar de les dones al país. Tres van ser escolides per participar com a diputades en el Congrés Estatal: Elvia Carrillo Puerto, Raquel Dzib i Beatriz Peniche de Ponce. A més, Rosa Torre va ser escollida com a regidora a l’Ajuntament de Mèrida. No obstant això, el 1924, quan el governador Felipe Carrillo va morir assassinat, les quatre van haver de deixar els seus llocs.


Felipe governador de Mèrida.


 A San Luís es va aconseguir aquest dret però només per un any ja que l’any següent el van perdre. A Chiapas el van aconseguir l’any 1925.

El 1937 Lázaro Cárdenas va enviar una iniciativa per canviar el article 34 de la Constitució, que permetria que les dones poguessin votar. La iniciativa va ser aprovada però mai va ser vigent perquè es pensaven que el vot de les dones podria veure’s influenciat pels capellars.

Deu anys després, el 1947 es va publicar al “Diario Oficial” finalment la reforma de l’article 115 que permetia el dret de vot a les dones, però només a les eleccions municipals.

 El 1952 el “Partido de Acción Nacional” va solicitar concluir el tràmit de la iniciativa presentada per Cárdenas el 37’. El 9 de desembre, el mateix president va presentar la seva pròpia iniciativa de llei, i al 1954 la dona, per fi, va aconseguir votar en totes les eleccions.
 

El moviment internacional pel sufragi femení va ser un moviment reformista que volia permetre el dret a sufragi a les dones. Buscaven el sufragi igual en lloc de l'universal. El moviment feminista com a tal en el segle XIX va lligat als moviments sufragistes que van aparèixer a mitjan d'aquest segle als països anglosaxons. Als Estats Units va néixer de la mà dels moviments anti-esclavistes.

La batalla pel vot de les dones durant la República.


   Dins del moviment es van formar dos corrents: el moderat, que pensava que amb el vot s'acabarien les desigualtats entre els sexes, i un de més radical que a més del vot, demanaven canvis a la família, el treball, la sexualitat... Segons aquest corrent, el vot es veu com a condició necessària però no suficient.

   El primer país que va permetre el vot femení va ser Nova Zelanda, l’any 1893. A partir d'aquí, els països del continent Europeu van començar a fer el mateix: permetre el vot a les dones. 

    Això va passar a Espanya l'any 1931. Els primers moviments feministes es produeixen el 1907 quan es presenta una iniciativa legislativa que és derrotada.

   L'any 1918 es va fundar l'ANME (Asociación Nacional de Mujeres Españolas) que va ser l'organització feminista més important de l'època. Va destacar Carmen de Burgos que amb la “Cruzada de Mujeres Españolas” va convocar la primera manifestació feminista de l'estat l'any 1921, durant la qual es va repartir un manifest a favor del vot.
Dones votant durant la II República.
Els moviments sufragistes anglosaxons van despertar la consciència de dones d’altres indrets. Espanya, per exemple, va ser dels primers estats a apuntar-se al sufragi femení, tot i que es va haver de superar un debat curiós protagonitzat, sobretot, per dues dones: Clara Campoamor i Victoria Kent, que havien estat escollides diputades el 1931 en unes eleccions que permetien la presència femenina a les llistes. Kent, del Partit Radical, va argumentar en contra del sufragi femení en els debats constituents assumint les tesis dels partits d’esquerres, que creien que les dones votarien en massa a la dreta per fer prevaler els valors de l’Església. Els arguments de Campoamor, però, van aconseguir que s’aprovés el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra.

                          Clara Campoamor i Victoria Kent.




























EVOLUCIÓ DEL TRANSPORT PÚBLIC EN ELS DARRERS 60 ANYS

TRAMVIA

El tramvia va ser un mitjà de transport molt popular a Barcelona durant la primer meitat del S.XX. El primer tramvia de Barcelona va començar a funcionar al 27 de juny del 1872, entre la Rambla i la Plaça dels Josepets (ara anomenada Plaça Lesseps) , a Gràcia. Al 1899, Barcelona adopta aquesta tecnologia en la L-29. S'anirà electrificant la xarxa fins al 1907. El tramvia es converteix en indispensable en els trajectes urbans. Al 1951 van augmentar les tarifes un 40% que va suposar la primera contestació social a la dictadura. Als anys 60 venen marcats per un gran creixement, acompanyat per un boom automobilístic. De 1965 a 1971 va haver l'última extensió de la xarxa, una nova línia fins a Zona Universitària.


Tramvia blau del 1901

Al 1987, TMB planifica per primera vegada la recuperació del tramvia, i al 1989, la EMT realitza els primers estudis de reimplantació del tramvia per el Baix Llobregat i la Diagonal.
El 3 d'abril de 2004, 33 anys després, el tramvia tornava a prestar servei comercial a Barcelona i 4 municipis més de l'àrea metropolitana.
Les seves línies eren:
  • T1 : Francesc Macià – Bon viatge.
  • T2 : Francesc Macià – Llevant – Les Planes.
  • T3 : Francesc Macià – Sant Feliu / Consell.
  • T4 : Ciutadella / Vila Olímpica – E. Sant Adrià.
  • T5 : Glòries – Gorg.
  • T6 : Glòries – Estació de Sant Adrià.

I el seu horari era el següent :
De 5:00 AM fins a les 0:15 AM, en dies laborals.

De 5:00 AM fins a les 2:30 AM o les 3:00 AM, els divendres i els dissabtes.

AUTOBÚS

L'autobús és un vehicle terrestre llarg dissenyat per a portar nombrosos passatgers. El seu nom prové del llatí omnibus, que significa “per a tothom”.
Tenen un paper fonamental en l'estructura social de molts països.
Al 1662, a França va aparéixer el primer omnibus, però no va ser fins al 12 d'agost de 1906 que els autobusos arribaren a Barcelona, convertint-la així en la primera ciutat de l'Estat espanyol que disposava d'autobusos.

La companyia responsable de l'inici d'aquesta xarxa de transport públic va ser la “Companyia Catalana de Ripperts”. La primera línia d'autobus a Barcelona anava de Plaça Catalunya fins a la Plaça Trilla (al barri de Gràcia). Per mala sort, aquesta va durar menys d'un any.


Fotografia del model Brillié-Schneider, del 1906.
                                                                                   
Al 1922, es va reprendre aquest projecte i es va fundar la “Compañia General de Autobuses”.
Amb el pas dels anys, el nombre d'autobusos disponibles va anar augmentant, junt amb la qualitat d'aquests i la zona que cobrien.
Al 1932, es van afegir autobusos. La característica d'aquests és que tots eren de dos pisos.

Fotografia del Model Tilling-Stevens 4X, del 1932.

Al 1941, després de la Guerra Civil, l'escasetat de combustible va fer difícil explotar les línies d'autobus. Com a conseqüència, alguns autobusos van transformar-se en trolebusos. Popularitzant-los i acabant, pràcticament, amb l'utilització dels autobusos.
I no va ser fins al 1948, que els autobusos van tornar a funcionar (importats des d'Anglaterra fins al 1953). Al 1957, es van importar autobusos francesos i es va canviar els seus colors  cap a tons verdosos. I, finalment, al 1959 es va consolidar un xarxa d'autobusos.
Al 1961, va haver un gran creixement de la població, que va provocar una gran demanda del transport públic. Sis anys després, es va adquirir el primer model articulat. Al 1968 apareix el microbus (l'antecessor a l'actual Bus del Barri). Al 1974, però, va haver una decaiguda de l'ús del transport públic a causa de la crisi del petroli i la motorització de la població (compra de vehicles privats). Aquell mateix any, es va acabar amb les tonalitats verdes i es van imposar les tonalitats vermelles. Les xifres de passatgers van seguir caient fins al final dels anys 70. Al 1979 es va afegir el servei per a discapacitats. Al 1980, es va modernitzar el aspecte del bus i se li va donar més potència al motor. Al 1992, amb motiu dels Jocs Paralímpics, TMB va modificar els autobusos per a facilitar, encara més, l'accés de discapacitats.

Fotografia d'un autobús de la sèrie 6000

Quatre anys després, TMB va crear el Bus Turístic. I poc temps després el Bus del Barri. Al 1999, el Bus Turístic es va convertir en el servei més rentable de TMB.

Fotografia d'un autobús turistic de Barcelona

Al 2001 molts autobusos usaven Gas Natural com a combustible. Dos anys després es va imposar la pila d'hidrogenActualment, hi ha al menys 102  línies d'autobusos i la majoria d'ells usen GNC com a combustible. Tot i que ha s'està portant a terme un projecte (bastant prometedor) d'un autobus híbrid (ja n'hi ha alguns en funcionament).

Autobus de nova generació

EL METRO

Història
El 30 de desembre del 1924 va ser una data històrica per a Barcelona. Aquell dia s'inaugurà la primera línea de metro de metro, promoguda per la companyia Gran Metropolità de Barcelona, SA.



Inauguració del Gran Metro a l’estació de la plaça de Catalunya, presidida per l’infant Ferran en representació del rei Alfons XIII, el 30 de desembre de 1924.

El project per dotar Barcelona amb metro venia de malt abans del desembre del 1924. Se'l considerava el sistema de transport del futur per a les grans ciutats. Londres, Nova York, Budapest, Glasgow i Istanbul ja tenien metro, i Barcelona no volia ser menys.

Els primers moviments van començar al 1907 pels engenyers Pau Mülleri Octavio Zaragoza, quan van demanar una concessió de ferrocarril subterrani que havia d'unir la Ciutadella amb la Bonanova. L'estat va aprobar el rpojecte, però no es va trobar finançament i el projecte va quedar aturat.

Al 1912, un altre enginyer, Fernando Reys. Presenta un segon pla de metro que volia creuar Barcelona desde Sants fins a Sant Martí. Els diners van ser, altre cop, l'obstacle que va aturar aquest projecte.

No hi havia finaçament, però amb les ganes que tenia tota la ciutat, l'Ajuntament va decidir apretar-se el cinturo i finançar el primer tram aprofitant l'obertura de la via Laietana al 1908 (la primera gran transformació urbanística a l'interior de la antiga ciutat en la muralla).

El metode escollit per construir els túnels consistia a obrir una galeria d'avançament en el punt on havia d'arrencar la volta. A continuació s'aixamplara el túnel per construir i apuntar l'arc, i quan era cosolidat s'aixacava fins arribar a la base del túnel. Es col·locaven llavors els estreps i es revestia les vies i muntar la catenària túnel quedava llest per estendre les vies inagurades en el 1924

Quatre van ser les estacions inagurades en el 1924: Catalunya, Aragó actual Passeig de Gràcia), Diagonal i Lesseps. Aquest recorregut de 2.470 metres va ser l'embrio de la línia 3.

El creixement de la xarxa ha estat progresiu juntament amb l'augment del nombre de líneas de dues a onze i el per llomgament d'aquestes. Tan el 1935 com el 1950 el creixement de les líneas de metro es va paraliztar a causa de la Guerra Civil i la postguerra.
La L2 va ser inaugurada el 21 de juliol de 1959 que és l'actual L5 a més de 2km de recorregut i 5 estacions.



Actualitat

L'ultima actuaització del mapa del metro de Barcelona es va realitzar al Juny de 2010. Des d'aleshores el metro de Barcelona compta amb 164 estacions i una distància total de 123 quilòmetres.




Barcelona Metro Paral-lel.jpg
Fotografia frontal d'un metro de sèrie 9000

*L1: 30 estacions / 27,6 quilòmetres / 45 minuts.
*L2: 18 estacions / 13,7 quilòmetres / 26 minuts.
*L3: 26 estacions / 18,4 quilòmetres / 36 minuts.
*L4: 22 estacions / 17,3 quilòmetres / 36 minuts.
*L5: 26 estacions / 19,1 quilòmetres / 37 minuts.
*L6: 9 estacions / 5,3 quilòmetres / 14 minuts.
*L7: 7 estacions / 4,6 quilòmetres / 10 minuts.
*L8: 11 estacions / 11,8 quilòmetres / 21 minuts.
*L9: 8 estacions / 7,8 quilòmetres / 15 minuts.
*L10: 6 estacions / 5,5 quilòmetres / 6 minuts.
*L11: 5 estacions / 2,1 quilòmetres / 6 minuts.

L1
Hospital de Bellvitge-Fondo

L2
Paral·lel-Badalona Centre

L3
Zona Universitària-Trinitat Nova

L4
Trinitat Nova-La Pau

L5
Cornellà Centre-Vall d'Hebron

L6
Pl.Catalunya-Reina Elisenda

L7
Pl.Catalunya-Avinguda Tibidabo

L8
Pl.Espanya-Molí Nou/Ciutat Cooperativa

L9
La Sagrera-Can Zam

L10
La Sagrera-Gorg

L11
Trinitat Nova-Can Cuiàs



http://cat.redtransporte.com/img/transporte/barcelona/metro-barcelona/plano-metro-barcelona.jpg
                                                                Mapa de les línies de metro de Barcelona

El primer i segon metro que es van inaugurar van ser a l'any 1924 i 1926, el Gran Metro i el Metro Transversal. Al 1914 la construcció del metro queda paralitzada per culpa de la primera guerras mundial. Un cop acabada un grup d'empresaris catalans i bascos van decidir tornar a tirar endevant el projecte.

El Gran Metro anava des de Gràcia fins al Portal i inicialment tenia 4 estacions 'Lesseps, Diagonal, Aragó i Catalunya'.

El Metro Transversal era un ferrocarril subeterràni de tracció elèctrica i tranversal entre les lineas de Barcelona a Tarragona i de Barcelona a França. Tenia 9 estacions 'Bordeta, Mercat Nou, Ants, Hostafrancs, Espanya, Rocafort, Urgell, Universitat i Catalunya.

Al 1935 i al 1950, el creixement del metro es va aturar a causa de la Guerra Civil i la Postguerra, i els tínels del metro eren utilitzats com a dipòsits material bèl·lic o com a refugis antiaeris per protegir la pobleciço de les bombes. El creixement del metro al 1983 es caracteritza pel seu perllongament a fora del límit munucipal de la ciutat, tant pel costat de Besòs com Llobregat.

Entre el 1995 i el 1997 es va obrir la L2 projecte antic que es va recuperar de cara dels Jocs Olìmpics.

Al 1978 el metro passa adependre de la generalitat de Catalunya.

Al 2009 es posen en pràctica els primers trens automàtics. Els trens es controlen des del cemtre de control de Metro de Barcelona de la Sagrera.

Estacions de metro al barri

Gaudí: És una estació del metro de Barcelona que mai ha donat servei i que es trobaria entre les estacions de Sagrada Família i Sant Pau Dos de Maig. Es va cronstruir al 1960. Tot i això és l'estació en desús millor conservada del metro. L'ajuntament de Barcelona l'ha utilitzat per fer estudis estadístics de pas de trens, i també s'hi han gravat anuncis.

Alfons X: És una estació de la L4 del metro de Barcelona sota la Ronda del Guinardó al districte d'Horta-Guinardó de Barcelona. L'estació va entrar en servei el 1974 com a part de la L4.

Sant Pau | Dos de Maig: És una estació de la L5 del Metro de Barcelona situada sota el carrer Indústria al districte de l'Eixample de Barcelona. L'estació va entrar en servei el 1970 com a part de la L5.

Sagrada Família: És una estació de les línies 2 i 5 del Metro de Barcelona situades sota el C/Marina i el C/ Privença.. L'estació es troba a la vora de la Sagrada Família amb la que les andanes de les dues formen un angle de 90º al nord d'aquesta.



Joanic: És una estació de la L4 del Metro de Barcelona situada sota el carrer Pi i Marargall al districte de Gràcia de Barcelona. L'estació va entrar en servei el 1973 com a capçalera del primer tram de la L4 entre Joanic i Jaume I.



TRENS I FERROCARRILS:


El 30 de desembre de l'any 1954 es va inaugurar el ramal, gracia - Av.Tibidabo del ferrocarril de Sarrià.
La nova línia estraria en funcionament l'1 de gener del 1955, que agafava les estacions de l'Av.- Tibidabo, Nuñez de Arco, Pàdua i la Pl. Molina.

A més amb el seu funcionament d'aquesta nova línia es va fer l'ampliació de l'estació de Catalunya, amb la creació de les línies 3 i 4.

El 15 de gener del 1955, el ple municipal, va aprovar el conveni amb el Ferrocarril de Sarrià a Barcelona, pel que l'ajuntament cedia a la companyia de l'explotació del nou ramal Gracia - Av. Tibidabo on recompensa els gastos que la companyia havia efectuat devant l'última etapa de realització de millores.

La història del ferrocarril va començar al S. XIX amb la construcció de la primera línea ferroviària. Es va construir a Cuba pel comerç de la canya de sucre al port de l'Havana. Va ser construida entre el 1835 i 1837. Aquest ferrocarril anava de l'Havana fins a Bejucal.
El 15 de març de 1847 es va iniciar la construcció de la línea Barcelona – Mataró. I es va finalitzar el 20 d'octubre de 1848 i 8 dies després va ser inaugurat. Més tard es va construir un altre ferrocarril on es van utilitzar 4 locomotores que van costar 2.000 lliures esterlines.
En la inauguració del ferrocarril de Barcelona cap a Mataró el tren es componia de 24 vagons on hi cabien 900 viatgers i va arribar a tenir 35 vagons més.
El segon ferrocarril anava de Madrid fins Aranjuez i més tard volien unir-lo amb Albacete. Es va començar al 1846 però es va anul·lar a causa de l'abandonament del projecte. Més avançat el 1846, es va iniciar de nou però degut a la política es va paralitzar novament. Es va finalitzar al 1851 i van utilitzar 6 locomotores amb un cost de 54.800 francs, aquestes  tenien més potència.

Més tard van construir un ferrocarril que anava de Barcelona a Molins de Rei, però al 1859 es va prolongar fins a Martorell. L'any 1854 van construir un altre ferrocarril que anava de València fins a Xàtiva.


 Esquema de les línies de tramvia del 1919



Mapa de les línies de tramvia de Barcelona

El Ferrocarril Metropolità de Barcelona (FMB) s'estableix el 1920, actualment opera 8 de 11 serveis de metro. El 2010 tenia: 141 estacions ( on 11 comunicaven amb altres línees), hi treballaven 3.764 persones. Tenia una xarxa de 102'6 km, aquest va transportar 381'22 milions de viatgers. El 1955 l'ajuntament de Barcelona va rebre la concesió del ferrocarril dels voltants de l'estació de Sants.
Els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) és una empresa pública dependent de la Generalitat de Catalunya creada el 1979 i que va agrupar en un principi les líneas de ferrocarril que no eren d'ample ibèric a Catalunya.


La línea Barcelona - Vallès es remonta a l'any 1963, que va aprofitar l'eliminació de 4 les muralles de la ciutat per crear una línea que connectés les dues viles.

La línea entre Manresa i Guardiola de Berguedà es va posar en servei el 1881.

El 18 d'agost de 1882 els veïns de l' Eixample van aconseguir la construcció i porta en servei d'una segona estació a Barcelona, la de Provença.

El 1893 va nèixer el ferrocarril central català, Martorell i Igualada. El 1907 el ferrocarril arriba al peu de la muntanya de Vallvidrera. El 1908 es va fundar un tram entre Barcelona i Martorell. La línea es va posar en funcionament de 1912.

El 1917 es va inaugurar el tram de doble via fins a Sant Cugat de Vallès. El 1919 la línia va arribar a Terrassa.


                                   Fotografia d'un dels primers ferrocarrils de Barcelona

El 1919 es va unir les diferents empreses dota el nom de CompanyiaGeneral de Ferrocarills Catalanes (CGFC).
El 1922 el tram va arribar a Sabadell. El 1929 es van cobrir les víes des de Barcelona – Pi. Catalunya fins a Muntaner i entre els anys 50 i 70 va continuar extenent-se el túnel a la resta de la línea de Barcelona. Als anys 50 també es va inaugurar el ramal entre Gràcia i Av. Tibidabo.

El 1978 s'inaugura el ramal de Sarrià a Reina Elisenda. Durant aquell període també es va posar en funcionament el ramal de Bellaterra de la Universitat Autònoma, a més de desdoblar la via entre Sant Cugat i Rubí, amb la nova estació d'Hospital General i també es va desdoblar la via entre Sant Cugat i Bellaterra.
El 1979 la línea es va integrar a ferrocarrils de la generalitat de Catalunya. Va ser la primera empresa pública. L'any 1996 va entrar en servei l'anomenat Metro del Vallès.

El 2005 es va fer la línea Lleida - La Pobla de Segur. El juny de 2010 es posava en servei l'estació de Volpellerer.


La línea Llobregat – Anoia té els seus orígens en els darrers anys del segle XIX i els primers del segle XX, entre Manresa i Guardiola de Berguedà, Martorell i Igualada (Barcelona).